ESQUADRA DEL CAPITÀ (2007)
Extret de la Crònica de Festes de 2007
Per Vicente Vilaplana
El disseny del vestit amb grisos, rojos, ocres i verds no feia preveure l'impacte d'uns caps camuflats de les quals penjaven uns ullals que encara els donava un major impacte. El vestit era rematat per uns collarets i granadures de multicolor. Els sons d'una atrevida marxa mora titulada “Abencerraig” del compositor Saúl Gómez i interpretada per la Banda del Campello els acompanyava en la seua entrada pel carrer de Sant Nicolau, espessa de públic i fotògrafs que en molts trams no els deixava ni avançar.
Darrere una carrossa amb les esposes dels esquadrers, amb un vestit del mateix port, tancaven l'estampa.
"La bestia indescriptible"
Per Paco Sanjuán
Sí, així descrivim i bategem al nostre modest, original i atrevit “vestit de negres”.
Modest perque tot era natural, original i atrevit, perquè els Ligeros som així. La bèstia va nàixer d'allò més profund de la terra, en una paraula, “indescriptible”. Perquè quan va eixir a la llum es va sentir dir: aixó que és!, i encara l'estan ordenant en la seua condició humana.
Si ens ho permeten, la contestació a “aixó que és” pensem que sols poden ser els Ligeros i creem que en aixó ho diem tot. En dos paraules, ací queda aixó, per al fet que continuen desenvolupant i composant el nostre vestit.
Gràcies.
“Hubo quien dijo que la fiesta de Moros y Cristianos de Alcoi, es como una gran mansión llena de puertas y ventanas que se van abriendo, y la Escuadra Especial de los Ligeros en su año de Capitán, ha abierto una ventana para que entre un aire renovador para los diseños de las escuadras de negros”.
"! Jo em rape !"
Sentir aquesta frase, per a la majoria de la gent, no té més significat que el que ja toca, passar pel barber a retallar-se les cabelleres de l'hivern davant la imminent arribada del fester mes d'abril. Però per a una dotzena de Festers de la Filà Ligeros significa alguna cosa més. Aquesta simple frase porta amb si units un cúmul de vivències, desvetllaments i, en definitiva, dotze il·lusions que es poden conjuminar en una sola, la il·lusió de l'Esquadra de Negres de la Capitania Ligera.
Com totes les coses, tot té un principi. A principis de 2006, després de diverses reunions, va quedar constituïda aquesta gran família de dotze il·lusions (fer l'Esquadra de Negres del Capitá Ligeros 2007) i, com no, comencem a realitzar-les. Per aqueixes dates ja s'ha comunicat a diferents dissenyadors que preparen alguns esbossos. Jordi Sellés va ser el primer que ens va presentar els seus esbossos. Aquell divendres, en la Filà, tots estàvem expectants per començar a veure una de les nostres il·lusions, el vestit de Negre, plasmada en un dibuix. Quan Jordi ens va mostrar el seu segon disseny, els ulls dels presents es van obrir com a plats, després un silenci i seguit una reacció unànime: alçar-se per a vore a prop aquell personatge dibuixat i descobrir què portava al cap. Tenia el cap rapat. Quan eixim de secretaria, un somriure maliciós rondava per la majoria dels esquadrers. Jordi Selles havia posat el llistó molt alt amb aquest esbós. Després van vindre més esbossos, alguns innovadors i molt bons, però aquella primera impressió va ser la que ens va convéncer a la majoria.
Ja teníem esbós, ara començava el treball, sabíem que si volíem impactar al públic, l'acabat final havia de ser com el dibuixat. Així, es van manar confeccionar les teles idèntiques al dibuix, es va acaronar fins a l'últim detall. Alhora, Jordi ens va fer un esbós per a les dones tan espectacular com el nostre. Tot estava preparat i va arribar el dia de la presentació dels vestits. Una de freda i una de calenta. El vestit de femení estava perfecte, com eixiria uns mesos després al carrer.
En el vestit de Negre masculí alguna cosa faltava, el casquet que havia de simular la calba no resultava impactant. Això ens va impulsar a continuar treballant amb la maquilladora sobre aquest tema i així es van aprovar altres tipus de calbes artificials. Finalment vam donar amb una solució, amb un casquet menys rígid que el primer.
D'aquesta forma, amb tot preparat, arribem al dia de la prova conjunta dels vestits en el local de Fermín Vélez el confeccionista del vestit. Era el diumenge 1 d'abril. Allí entre riures i nervis, ens planten el vestit i quan anàvem a posar-nos la calba artificial van ressonar unes paraules: "Jo em rape el cap!" Un decidit havia posat paraules al que tots pensàvem. La millor manera de simular un cap rapat és rapar-se el pèl. D'aquesta forma, a tres setmanes de festes, la decisió va ser majoritària: Ens rapem!
I, com totes les coses, tot té un final. Acaba l'any fester, acaba l'Esquadra de Negres i la Festa inicia la seua nova marxa un altre any més. Però, no és del tot cert, no tot acaba per a aquest grup de Festers que primer van ser coneguts, després amics i ja són família. Quedaran per sempre en el seu record unes vivències úniques i uns llaços que difícilment es trencaran.
Els negres
