ESQUADRA DE L'ALFERES (2006)
"Una esquadra de negres, una esquadra especial"
Per Sergio Antolí
Que més es pot dir d'una esquadra de negres que no s'haja dit ja? Diuen que tot està vist, que tot està escrit, però no, d'això res. Cada esquadra especial de negres comporta uns mesos, dies i moltes hores de treball amb la finalitat que siga diferent a totes les precedents, que agrade, que atraga a la gent, que ens adonem els esquadrers que ha valgut la pena tot aquest treball realitzat durant tant de temps. I creguen-me, va valdre la pena.
Aquesta esquadra de la qual m'he sentit i encara em sent orgullós de ser una part d'ella, es va començar a formar com tantes altres; una Assemblea, una llista, un número d'ordre i nomenar un a un a tots els membres de la Filà que reunisquen els requisits exigits segons els estatuts interns i desitgen formar part d'aqueixos dotze que la componen.
Quan en la meua Filà, la Filà Ligeos, es va convocar la Junta Ordinària, un dels punts de l'ordre del dia, a més d'uns altres, era l'elecció de l'esquadra especial de negres de l'Alferes, càrrec que ostentàvem aquest any fester, l'any 2006. Va arribar el dia i el moment d'abordar aquest punt. Unes múrries mirades es van creuar entre nosaltres, unes mirades de complicitat, la d'un grup d'amics. Un grup d'amics que tractava de fer realitat un somni, una fantasia, “fer una esquadra de negres”.
A poc a poc van anar nomenant un a un a tots els membres “disponibles” de la nostra Filà, fins que dotze d'ells pronunciara un sí. S'anaven sentint noms i noms fins que algú va dir un fort sí i així successivament. Dotze eren els necessaris; dotze eren ja. Posteriorment es van nomenar uns quants reserves “per si de cas”, i entre ells em trobava jo. El somni de tots ells ja començava a poc a poc fer-se realitat, era el començament. Tot eren abraçades i felicitacions.
Passats uns dies se'ns va citar, per part de la Junta directiva a tres reserves per a incorporar-se a aquesta esquadra. Va haver-hi tres baixes. En la nostra primera reunió triem el cap batedor. Sense problemes, Ángel Baldó realitzaria orgullosament aqueixa funció. Posteriorment s'anaven succeint reunions per a concretar alguns detalls com la banda de música, sense problemes; la marxa, sense problemes, etc. L'ambient regnant era meravellós. La veritat és que es va discutir per “no discutir”. No es produïa cap discussió per part de cap de nosaltres durant els dos anys que aquesta esquadra anava prenent cos.
I del vestit què? Ens preguntàvem. Era el major repte. Cal veure esbossos; tal dit tal fet. Es van veure diversos d'ells. Créiem que ja tot estava inventat, però no, un d'ells ens va impactar. Tampoc va haver-hi problemes per a triar-ho; estàvem tots d'acord, els dotze. Era espectacular almenys per a tots nosaltres ja que realment era el que buscàvem, impactar gratament en la gent. Tot era perfecte, massa. Música, menjades encenedors, armes, vestit, etc. Tot lligat i ben lligat.
Més endavant, a l'abril, en plenes festes de Sant Jordi del 2005 vam procedir a sortejar entre nosaltres a la persona que ens representaria en la presentació del vestit triat. Com un sorteig qualsevol es va procedir i es va extraure un nom, Sergio Antolí, era el meu, el meu nom; jo vaig tindre l'honor de vestir per primera vegada aqueix vestit per complet. Tot meravellós Amics units fent realitat un somni comú. Es va començar a confeccionar el vestit. José Moíña era l'encarregat de realitzar la indumentària que figurava en el disseny sota la supervisió del seu creador Pablo Miró. El calçat era obra de Calçat Artesà Torres.
Va arribar la data de la presentació; era un 19 de novembre, en la seu de la nostra Filà. Tot preparat per a això: el vestit, la maquilladora, tot preparat per l'autor del disseny, que també es va encarregar de proporcionar-nos la maquilladora, Fina. La preparació va estar a càrrec dels nostres benvolguts conserges Toni i Mari que ens van delectar amb un sobirà sopar en la qual no van faltar plats d'origen àrab.
La posada en escena del vestit va estar acompanyada per una espessa boira a través de la qual solament es podia distingir una silueta que anava caminant al so d'uns tambors, fins que unes llums van començar a disparar a la figura que apareixia a la vista dels presents com a fotogrames fins que va poder observar, per fi, amb tota la seua esplendor.
Aplaudiments, abraçades, felicitacions i llàgrimes, per què negar-ho, llàgrimes d'emoció, pell de gallina, crits. Reunions per ací, reunions per allà; menjars per ací, menjades per allà. El dia 21 de gener vam fer partícips a la nostra Filá de totes les nostres emocions i la nostra felicitat amb la presentació de l'esquadra al complet i vam donar a conéixer la nostra marxa triada, “Aligeabà Spyros”. I ens sentim meravellosament abrigallats per tots.
El dia un d'abril, dissabte, i com estava estipulat vam ser tots nosaltres a provar-nos ja el vestit completament acabat i posteriorment portar-nos-el. Excepte uns xicotets serrells, els quals es van esmenar sense més importància, ja tots nosaltres ens imaginàvem lluint pels carrers de la nostra ciutat aquesta meravellosa indumentària.
La data esperada, el 22 d'abril es va acostant. Els nervis van entrant en nosaltres; es van apoderant lentament dels nostres cossos, però no importa. La pinya formada per tots nosaltres és molt més fort que tot això.
Impossible tirar a baix tota la il·lusió d'aquests dotze amics que durant 19 mesos han estat lluitant per una realitat que ja s'estava començant a palpar. Les nostres dones estan bolcades completament amb tots nosaltres, han sigut una ajuda constant per a nosaltres amb el seu suport incondicional. Va arribar el moment de triar qui de nosaltres seria el cap de l´arrancá i va eixir triat el nostre gran amic Jordi Albors. El 17 d'abril va tindre lloc la nostra primera entraeta. Nervis en tots nosaltres ja que la climatologia no acompanyava i al final es va haver de suspendre per una forta pluja. El dia 19 la nostra segona entraeta. En aquesta no va ploure i vam poder recórrer tot l'itinerari, des de la Font Redona fins a l'Ajuntament.
Arriba per fi el dia 22 d'abril. Matí més o menys caluros amb alguns xicotets núvols que en cap moment tenen el caràcter d'amenaçadors. Acaba l'entrada cristiana i aquests xicotets núvols comencen a tindre mal aspecte; el cel comença a cobrir-se davant els nostres ulls.
Comencem a menjar, a riure, a realitzar algun brindis; però als nostres caps continuen les imatges d'aqueixos núvols. Comença a ploure, cada vegada més. Hi ha reunió de primers trons i càrrecs. La por s'apodera dels nostres cossos. Encara així comencem a maquillar-nos i vestir-nos per a l'esdeveniment. Es considera la possibilitat que l'entrada mora se suspenga. No havien més dates per a ajornar-la. Els nostres esforços s'anaven a “fer la mar”. Per fi una resposta, arranca l´entrà. Comencem sota una fina pluja en el “partidor” i acabem amb un vertader xàfec en finalitzar en al País València. Curiosa i meravellosament aquesta esquadra va tindre part de la seua vida en una ennuvole i una altra part davall d'ella.
He d'esmentar i agrair a tota la gent espectadora, al Poble d'Alcoi el tracte tan impressionant i agradable que ens va proporcionar a tots nosaltres amb aqueixos aplaudiments i crits d'ànims, aguantant sota la pluja.
Cal reflexionar abans de res això i diem: nosaltres hem decidit eixir per gust i voluntat en una esquadra de negres i estem profundament agraïts a tota aquesta gent que ens ha donat suport, aplaudit i animat a realitzar aquest somni sota aquesta nefasta climatologia, suportant el xàfec.
Donar les gràcies a tots els membres de la Filà Ligeros per aqueix suport incondicional que hem rebut, especialment a la Junta Directiva i, sobretot, a les nostres esposes, dones i altres acompanyants que amb l'ajuda d'ells es va poder fer realitat, tot.
I per part meua, l'agraïment profund als meus amics i membres d'aquesta meravellosa esquadra, ja que sense ells, i per altres causes, no haguera pogut fer realitat el meu gran somni “fer una esquadra de negres”. Gràcies a: José Daniel Llorens, Jorge Albors, Jorge Sancho, Roberto Gisbert, Miguel Jordá, Angel Baldó, Juan Carlos Plá, Ricardo Pastor, Antonio Soler, Fermín Dolçá i Juan Vicente Mayor.
Us portaré sempre en el cor AMICS. Una forta abraçada.
Sergio Antolí
